Llibres escolars. Tratado de corte para las escuelas y colegios de niñas, de Maria Lanciano


Llibres escolars
Els llibres d’escola eren utilitzats per tota la mainada indistintament del seu sexe. L’estat, igual que en l’actualitat, donava unes directrius bàsiques iguales per tot el territori, i eren els mestres els que decidien quins llibres volien utilitzar a les aules. Molts mestres ideen i publiquen els seus propis llibres que, en alguns casos, tenen força èxit entre els seus companys.
Hi ha, però, una assignatura que els nens no fan –labores del hogar– i que no té cap llibre de referència per guiar a les mestres: un tractat de tall i confecció.
A la biblioteca nacional hi ha molts llibres sobre aquesta temàtica, alguns de molt antics, altres més moderns que tenen una cosa en comú, tots estan escrits per homes. Bé, com a mínim fins a finals del segle XIX, quan les dones s’atreveixen a escriure sobre un art que, segons la tradició de segles, és pròpia del sexe femení.
El primer tractar de tall i confecció que hi ha al catàleg de la biblioteca nacional escrit per una dona és el de Maria Lanciano Pascual, mestra de primera ensenyança de Garriguella. Es tracta del: Tratado de corte para las escuelas y colegios de niñas. Imprenta y Librería Juan Bonet.

Maria Lanciano Pascual va néixer al carrer Ciutadans de Girona el 5 de juliol de 1843. Va estudiar magisteri a Girona on va conèixer a Marià Pujolar, natural de Llers, amb el que es casa el 17 de juny de 1860. Sis anys més tard obtenen les places de Tortellà. Allí el seu espòs, Marià Pujolar, tingué, en paraules del seu gendre Joan Bosch i Cusí, ciertas injerencias, intervenciones, imposiciones e intransigencias que le pusieron en el trance de optar entre el traslado y la deportación. El senyor Pujolar va optar pel trasllat i va deixar a la seva esposa Maria a Tortellà, fins que, mitjançant permutes i trasllats, es van poder reunir a Garriguella a l’any 1868.
L’any 1882 publica el llibre “Tratado de corte: para las escuelas y colegios de niñas” dedicat a la seva filla Serafina, “Tú has colaborado en la obra confeccionando sus modelos, y por ello y el por el acendrado amor que te profeso, quiero que tu nombre figure en las primeras páginas del libro (...) te será de alguna utilidad en la carrera de Maestra que con tanto entusiasmo acabas de abrazar”.
En el pròleg, Maria Lanciano, explica les raons que té per escriure el llibre: “Sabido es que las profesoras que no reúnen un gran caudal de práctica en el difícil arte de cortar, se hallan expuestas a pasar plaza de ignorantes si tienen la desgracia de equivocarse en el corte de alguna prenda cualquiera, cosa en verdad arto fácil de suceder. Sabido es además que la enseñanza de este arte no se halla tan generalizada en nuestras escuelas como su importancia reclama y los progresivos adelantos de la instrucción de la mujer demandan. Y no se cra que esto sea debido a ineptitud o abandono por parte de las maestras, como tan sin justicia han afirmado algunos; cuando la verdadera, la única causa está en la carencia de obras basadas en principios fijos y al propio tiempo asequibles a la naciente inteligencia de la niñas.”
La senyora Lanciano té clar que cal fer per tallar correctament, saber sumar, restar, multiplicar i dividir, tenir nocions de geometria, saber dibuixar a ull, mà alçada i amb l’ajut de la cinta mètrica i saber augmentar i disminuir les mides dels patrons. Amb aquestes premisses i un munt d’exemples va confeccionar un llibre que va tenir molt bona acollida. L’any 1888 es va fer una nova edició corregida i augmentada.
El matrimoni Pujolar – Lanciano que va tenir set fills, es va jubilar l'any 1894 i es va retirar a Tortellà on exercien de mestres la seva filla, Serafina, i el seu gendre, Joan Bosch i Cusi.



Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Beget

Hi ha molt poca documentació de la vila de Beget. La trobareu molt ben custodiada a l’arxiu municipal de Camprodon. Recordo que el dia que vaig anar a consultar-lo (1998) hi vaig trobar un senyor, entrar en anys, que em va explicar com havia recuperat d’un local en ruïnes “els papers de l’ajuntament de Beget”. El que es conserva són “tres viatges amb sicents”. “Quan vaig anar a fer el quart, la dona no em va deixar entrar a la casa. I sort! Es va enfonsar al cap de pocs moments!” El meu agraïment a aquest senyor i a la seva esposa, lamento de tot cor no recordar ni si em va dir el seu nom. El poble de Beget tenia agregats els llocs de Bestrecà, Rocabruna i Salarsa. La primera notícia que tenim de l’escola de Beget és l’anunci de la vacant de mestre, inserit al Boletín oficial de la provincia de Gerona núm. 50 de 24 d’abril de 1855.   El 13 de setembre de 1864, els membres de l’ajuntament es reuneixen amb l’inspector d’ensenyament per crear una escola a Rocabruna que “ po...
Més informació

Quan el català entrava d'amagat a l'escola

Imatge
La reacció dels pedagogs catalans a la imposició de la llengua castellana a les escoles fou la de defensar que la llengua escolar dels primers anys havia de ser la de l'infant, el català. No ho van fer per amor a la llengua catalana, amb honroses excepcions, ho van fer per comoditat: era més fàcil ensenyar el castellà si s'introduïa de mica en mica.  Per això la primera solució que es va proposar fou escriure una gramàtica amb vocabularis en ambdós idiomes per què l'infant relacionés el seu idioma amb el que l'imposaven. Aquest mètode, però, no fou acceptat pel govern de Madrid. Entre els arguments que els pedagogs catalans van utilitzar per fer entendre el seu punt de vista n'hi ha un que encara avui l'emprem: "és com si a un noi castellà se l'eduqués en francès". Però, com tots sabeu, ni abans ni ara ha estat considerat un argument vàlid. La voluntat era (i encara és) uniformitzar l'Estat, on el català, el basc i el gallec no hi tenien ca...
Més informació

Entre revolucions i guerres (1)

Desprès de la destitució d’Isabel II, el nou govern aprova un decret on, a l’apartat cinquè, s’especifica que els religiosos i les religioses no poden exercir de mestres en una escola pública si no han superat unes oposicions. A partir del mes de desembre de 1868 i en compliment d’aquest decret, a les terres gironines, es comencen a cessar tots els capellans i monges que ocupaven les places de mestre públics. Tots, independentment de si havien fet oposicions com si havien aconseguit el lloc a dit. La destitució s’havia de fer efectiva a partir del moment que arribés el substitut o substituta. El decret també ordena als funcionaris públics haver de jurar la Constitució, que potser era massa laica pel gust dels representants de l’Església. Els capellans i monjos van acceptar la llei. Les religioses no van acatar les ordres amb resignació. Els ajuntaments de les viles d’Arbúcies i Besalú eleven cartes de protesta a les autoritats de Madrid que assenyalen el no compliment, per part...
Més informació