Les escoles de la Garrotxa

La reacció dels pedagogs catalans a la imposició de la llengua castellana a les escoles fou la de defensar que la llengua escolar dels primers anys havia de ser la de l'infant, el català. No ho van fer per amor a la llengua catalana, amb honroses excepcions, ho van fer per comoditat: era més fàcil ensenyar el castellà si s'introduïa de mica en mica.  Per això la primera solució que es va proposar fou escriure una gramàtica amb vocabularis en ambdós idiomes per què l'infant relacionés el seu idioma amb el que l'imposaven. Aquest mètode, però, no fou acceptat pel govern de Madrid. Entre els arguments que els pedagogs catalans van utilitzar per fer entendre el seu punt de vista n'hi ha un que encara avui l'emprem: "és com si a un noi castellà se l'eduqués en francès". Però, com tots sabeu, ni abans ni ara ha estat considerat un argument vàlid. La voluntat era (i encara és) uniformitzar l'Estat, on el català, el basc i el gallec no hi tenien ca...

El Boletín oficial de la Provincia de Girona es va començar a publicar el 24 de maig de 1834. En aquest primer número es publica la reorganització territorial que es va aprovar el 21 d’abril de 1834. Així la província de Girona queda dividida en sis partits judicials, Figueres, Girona, La Bisbal, Olot, Ribes i Santa Coloma de Farners. La instrucció publica apareix en el segon número. S'informa de la formació de la Junta superior de escoles, segons disposa l’article 137 del reglament de 1825, composen la junta el senyor José Marcos de Sayz, Corregidor de Girona i governador militar i polític interí, el canonge de la col·legiata de Sant Feliu Narcís Xifreu, els mestres de primeres lletres Josep Nató i Antoni Soler, i el vocal secretari Francisco González. Continua el Boletín deixant “perles per l’educació” dels infants, quan publica, per primera vegada, una  Real orden  que recomana a totes les cases d’instrucció primària l’art d’escriure amb lletra bastarda espanyo...

El castellà es va fer obligatori a les terres de Catalunya a partir de 1714, però que fos obligatori no vol dir que, per art de màgia, d’avui per demà, tothom el sabés parlar. És més, les repeticions constants de la prohibició indiquen que els catalans no volien deixar de parlar la seva estimada llengua. La Cèdula Reial de 1768 obliga a l’ús exclusiu del castellà a la vida pública i a les escoles. L’església, fidel complidora de les ordenances borbòniques, mana que l’ensenyament del catecisme sigui en castellà i que els llibres parroquials s’escriguin en aquest idioma. El nou estat, nacut després de la Guerra de Successió, no va tenir cura de l’educació  dels seus habitants. No era un dels deures del govern! I mentre en altres països l’ensenyament es generalitza, aquí hem d’esperar fins el 1821 perquè s’aprovi algun pla d’estudis (Plan Quintana) que organitzi l’educació dels infants. Pla que per altre banda no es va aplicar! Tots els plans d’estudi que seguiren aquest pr...

La primera notícies que tenim de l’escola, com sempre, és la demanda de mestre. Aquest cop surt publicada al Boletin oficial de la provincia de Gerona núm. 50 de 25 d’abril de 1855. S’ofereixen 2.000 rs. de v., les mensualitats dels nens que no siguin considerats pobres i casa pel mestre. Una plaça que no sabem si es va cobrir o va quedar vacant però que es continua anunciant els anys següents amb un augment del sou que arriba fins els 2.500 rs. El primer mestre que hi ha documentat és Josep Barnó que arriba a Oix, provinent d’Argelaguer, el 17 d’agost de 1861. Pocs mesos després Barnó marxa de la vila i l’escola de nens torna a quedar vacant. La documentació deixa un buit de notícies fins el 1864 quan hi arriba un mestre interí, Joan Boxedas, que ocupa la plaça fins l’arribada del mestre titular, Joan Barnades. Uns anys més tard, 1876, el senyor Barnades i l’ajuntament signen un conveni segons el qual l’ajuntament es farà càrrec de la part del sou que pagaven els pares, unes 300...

El governador va enviar un ofici als presidents de les juntes locals « declarando caducadas las licencias que venían disfrutando los maestros en virtud de las circunstancias y á tenor de lo dispuesto en el decreto de 11 de setiembre de 1873. El 8 de diciembre próximo es el día designado para estar todos al frente de sus magisterios, pasado el cual se entenderá que renuncian sus destinos los que no lo hubiesen efectuado». Els professor que ens consta que tenien llicència són: Josep Cervera (Sant Esteve d’en Bas), Antoni Callis (Sant Feliu Pallarols), Joan Pujol (Lladó), Pere Llorensí (Les Planes), Francesc Cristià (Anglès), Francesc Prat Martorell (Besalú), Josep Torrent (Parròquia de Besalú), Joan Clarà (Santa Coloma de Farners), Raimon Guinart (Corçà), Joaquim Vert (Santa Coloma de Farners), Miquel Costal (Viladasens), Josep Martí (Juià), Martí Callol, Joan Vila, Florència Buscarons, Adela Clapera (Lloret de Mar), Narcisa Estartús (Santa Pau), Francesca Daunis (Besalú), Dolors ...

Un cop acabada la guerra el governador Constancio Gambel (1874-1876) ordena girar una visita als pobles de la província per saber en quin estat és troba l’ensenyament públic. De la inspecció efectuada resulta que tots els municipis deuen diners als mestres. És, novament, Josep Cervera, mestre de Sant Esteve d’en Bas, qui ens explica el què va passar: « Al marchar, me debía el pueblo nueve meses de dotación; y cuando al dar la orden para que volvieran a ocupar sus respectivas plazas los maestros que como yo habían tenido que emigrar, volví á servir la de San Esteban de Bas, supliqué al Alcalde que me pagara los haberes devengados; me respondió que aquellos atrasos no eran del tiempo de su alcaldía, y finalmente que “el pueblo tenía personas en Gerona y en Madrid, y que el dinero lo hace todo”. En tanto las amenazas, aunque indirectamente, continuaban; y la falta de recursos por haber estado cerca de 4 años sin cobrar, cuyas causas unidas á la de haber dicho en Cadaquès un suje...

Després dels alçaments federalistes i les purgues per motius religiosos, la vida dels mestres continua amb el sempre present problema de cobrar el sou. De mica en mica s’imposa una altra realitat: l’aixecament carlí. Des del punt de vista dels carlins, els mestres són liberals, atès que han jurat la constitució i no volen saber si ho van fer por mantenir el lloc de treball o si ho van fer per convicció. La van jurar i prou! El mestre de Sant Esteve de Bas, Josep Cervera, escriu una sèrie de cartes on explica el seu problema amb els carlins: “ Siendo maestro público de Sant Esteve d’en Bas desde 1863, al levantarse los carlistas en 1872, fui perseguido y amenazado de muerte por los carlistas hijos de aquel pueblo y que habían recibido de mí la instrucción ...”. Es veu que els seus antics alumnes l’insultaven pel carrer a plena llum del dia! Les amenaces augmentaven constantment fins que no va poder aguantar més i va fugir del poble. No fou l’únic mestre que va haver de ...

Un altre processat pels fets de la fracassada revolta federalista fou Francesc Soperena, professor de l’Escola Normal de Girona. El 20 d’octubre de 1869 va ser suspès del seu càrrec per haver estat president del cometé republicà provincial i “ no merecer la confianza del gobierno ”. El professor, per defensar-se, escriu una carta a la Dirección General de Instrucción pública on argumenta que “ Antes de la revolución de setiembre quejábase el pueblo liberal español de que la intolerancia religiosa y el espíritu de partido hubiesen trascendido hasta las tranquilas regiones de la ciencia , honrando á los profesores de sus respectivas cátedras y arrebatándoseles su propiedad tan legítimamente adquirida como cualquiera otra que lleva ese sagrado nombre dejando en el mayor desconsuelo á las familias de aquellos, que habían consagrado toda su vida al estudio y á la enseñanza; y hoy, Excmo. Sr., cuando el Gobierno y las Cortes han declarado el derecho imprescriptible de enseñanza, la ind...

Els federals van considerar que el règim no complia amb les idees inicials de la revolució de 1868, per això, un any desprès, prengueren les armes. Aquests fets són coneguts a les terres de Girona com el “Foc de La Bisbal”. Però la revolta no va reeixir i alguns caps visibles foren presos, jutjats en consell de guerra i condemnats a mort. Cal esmentar que les penes que no es van complir. També es va portar davant d'un consell de guerra, les persones que van formar part de les juntes republicanes, entre els que hi havia treballadors de la instrucció pública. El brigadier Romualdo Crespo, que va aturar la revolta, fou nomenat governador militar i va fer tot el possible per entretenir els processos i aconseguir la llibertat per aquests treballadors. L’acusació contra Narcís i Artur Vinardell, pare i fill, secretari i escrivent de la junta provincial de primera ensenyança, fou presentada per l’alcalde de Girona. “ Narciso Vinardell se ha ausentado de esta capital sin mi competente...

Els casos de les monges de Besalú i d’Arbúcies continuen essent el model a seguir per molts ajuntaments per restituir les germanes a les escoles de nenes. Així, el 5 de setembre de 1869, el metge de Llers i president de la junta local d’instrucció primària, Pere Casagran, que actua en nom d’alguns veïns declaradament liberals, envia una sol·licitud al president de la junta provincial on li demana que denegi la petició que ha enviat l’ajuntament i del mossèn de la vila, que des de França, on està amagat, mou tots els fils necessaris, per restituir en el càrrec de mestre la monja que hi havia estat exercint fins a la revolta de 1868. Argumenten els signants de la petició que “ Esta junta local ya tienen manifestado que estar la enseñanza de las niñas a cargo de la monja serie la peor calamidad para este vecindario máxime cuando es un hecho probado que en lugar de inculcar a sus alumnas el amor y la caridad al prójimo, y de ilustrar su inteligencia para que sean buenas hijas, du...

Desprès de la destitució d’Isabel II, el nou govern aprova un decret on, a l’apartat cinquè, s’especifica que els religiosos i les religioses no poden exercir de mestres en una escola pública si no han superat unes oposicions. A partir del mes de desembre de 1868 i en compliment d’aquest decret, a les terres gironines, es comencen a cessar tots els capellans i monges que ocupaven les places de mestre públics. Tots, independentment de si havien fet oposicions com si havien aconseguit el lloc a dit. La destitució s’havia de fer efectiva a partir del moment que arribés el substitut o substituta. El decret també ordena als funcionaris públics haver de jurar la Constitució, que potser era massa laica pel gust dels representants de l’Església. Els capellans i monjos van acceptar la llei. Les religioses no van acatar les ordres amb resignació. Els ajuntaments de les viles d’Arbúcies i Besalú eleven cartes de protesta a les autoritats de Madrid que assenyalen el no compliment, per part...

Llibres escolars Els llibres d’escola eren utilitzats per tota la mainada indistintament del seu sexe. L’estat, igual que en l’actualitat, donava unes directrius bàsiques iguales per tot el territori, i eren els mestres els que decidien quins llibres volien utilitzar a les aules. Molts mestres ideen i publiquen els seus propis llibres que, en alguns casos, tenen força èxit entre els seus companys. Hi ha, però, una assignatura que els nens no fan –labores del hogar– i que no té cap llibre de referència per guiar a les mestres: un tractat de tall i confecció. A la biblioteca nacional hi ha molts llibres sobre aquesta temàtica, alguns de molt antics, altres més moderns que tenen una cosa en comú, tots estan escrits per homes. Bé, com a mínim fins a finals del segle XIX, quan les dones s’atreveixen a escriure sobre un art que, segons la tradició de segles, és pròpia del sexe femení. El primer tractar de tall i confecció que hi ha al catàleg de la biblioteca nacional escrit...

Els sous del Mestres (2) L’1 de maig de 1875 el Boletín de primera enseñanza   publica una sèrie de breus en que s’esmenta la precarietat amb la que viuen els mestres de la província. Reconeix que acaben de sortir d’una guerra (la tercera guerra carlina) i que mentre aquesta va durar no es va obligar als pobles a pagar el deute pero una vez restablecida la paz, solo puede atribuirse esta falta a los que estando facultados no aplican los medios que están a su alcance. El redactor de la nota admet que el govern ha disposat que es pagui amb la mateixa celeritat que qualsevol altre despesa però, el governador de la província  a juzgar por los resultados y por su profundo silencio, lo mira con la mayor indiferencia.  El problema no tenia fàcil solució. A la província no hi ha autoritat que duri, en aquesta època hi van haver cinc governadors civils en sis mesos. Els alcaldes realment fan i desfan segons els seus interesos. La redacció de la revista ha rebut una cart...

Els mestres es queixen des dels inicis de la implantació de la instrucció primària de cobrar tard i malament. Les queixes que comencen a l’any 1838, arriben finalment al govern que el 23 de setembre de 1847 aprova un Real Decret que regula la forma de pagament. En el preàmbul del Real Decret es fa referència a la llei de 1836 que havia estipulat un sou mínim de 1.100 rs. Els autors de la llei mai s’havien pensat que els ajuntaments es prenguessin el text de la llei de forma literal i que els mestres cobressin aquesta miserable quantitat.  El ministre de torn reconeix que hi ha països que inclouen una partida per pagar els sous dels mestres en els pressupostos estatals, però que a España això no es possible “ la carga que de pronto echaría sobre la nación no podría sostenerse ” i, per tant, qui ha de pagar són els municipis. El Real Decret de 1847 estipula un sou de 2.000 rs., als pobles que tenen de 100 a 400 veïns. De 3.00 rs., als que tenen de 400 a 1.000 veïns. De 4.000...

Les mestres no es volien quedar en els pobles que posaven massa dificultats per exercir el magisteri. Aquest entrebancs sorgien de les relacions home-dona inherents a l’època, de l’actitud paternalista dels homes vers les dones, que quan no les entenien o no feien el que ells suggerien es tornaven grollers i despectius. La feina de les dones és menystinguda de tal manera que a les actes dels plens no figura mai el nom de la mestra. A l’arxiu de la Vall d’en Bas es custodia la documentació de l’ajuntament de Joanetes, actes, correspondència, censos... Hi ha una còpia d’una carta (1887) signada pel secretari on explica que retorna el títol de nomenament de mestra amb el certificat de possessió, no a la interessada Carolina Ferrusola Estartús, sinó al seu pare, Francesc Ferrusola mestre de Sant Privat d’en Bas. El secretari diu, com qui no vol, que ha parlat amb la junta local i alguns pares de família, i que tots estan conformes a no tenir mestra per evitar una despesa a l’aju...

Maria Dolors Pou i Massaguer Nascuda a Massanet de la Selva el 23 d’abril de 1858. Tenia 22 anys quan va presentar la sol·licitud per se admesa als exàmens de revalida i el 24 de desembre de 1880 els fa a la Normal de Barcelona. A l’acta dels exercicis figura la opinió de cada membre del tribunal. Així, Mario Agustino Royo certifica que Ha escrito una plana magistral ; Jaime Porcar diu ha escrito dos cuartillas al dictado ; José Giró anota que ha resuelto tres problemas ; mentre que Silverio Tutel i Pilar Pascual apunten que ha continuado las labores. Después ha puesto en limpio los problemas y la explicación pedagógica . El mateix dia el tribunal va determinar que la seva qualificació era de Aprobado. Només li quedava per fer l’examen oral que va realitzar la tarda del mateix dia. Després de respondre a totes les preguntes que li va fer el jurat sobre cadascuna de les assignatures que comprenia el grau de maestra elemental també li donaren un Aprobado . Se li va entregar el...

La historia de l’educació de les dones és curta però intensa. Oficialment s’inicia l’any 1857, quan el govern dicta una llei que obliga a dur tota la mainada a l’escola. Abans de publicar-se la llei, però, les algunes dones també podien rebre una certa educació en unes institucions privades anomenades costures . Fer complir la llei de 1857 no va ser fàcil, en alguns pobles es van haver d’esperar fins a seixanta-sis anys. Explicar aquesta història es plasmar la misèria econòmica de la gent i dels ajuntaments, la misèria intel·lectual de molts alcaldes que creien que pagar per educar una dona era llençar els diners, però també és la història de la tenacitat d’unes dones que ho van sacrificar gairebé tot per què  les filles d’altres dones aprenguessin unes coses tan bàsiques com són llegir i escriure. A l’any 1853, el governador de Girona va demanar a la junta provincial de primera enseñanza un resum de les quantitat se haurien de destinar a les escoles de la província. En...

Marià Pujolar Batlle  (Llers, 1836 – Tortellà 1900). Fill d'una família de camperols, estudià a l'Escola Normal de Girona. Per pagar-se els estudis va treballar de barber, tot i que els seus pares l'ajudaven quan calia i podien. El seu primer destí com a mestre elemental fou Medinyà on va estar des del 25 de juliol de 1860 fins el 20 de març de 1862. En aquests anys es va examinar i obtenir el títol de mestre superior. Va passar per oposició a l'escola de Tortellà. Allí va conèixer la que seria la seva muller, la mestra de l'escola de nenes Maria Lanciano, amb la que tingué tres fills, dos dels quals cursaren magisteri. Professionalment les coses no li anaren tan bé,  hubo de rozar con ciertas ingerencias, intervenciones, imposiciones e intransigencias que le pusieron en el trance de optar entre el traslado y la deportación .  Així que, deixant la muller a Tortellà, per permuta va anar a Garriguella on va exercir 27 anys.  Davant la necessitat d'aconseguir una ...