Les escoles de la Garrotxa

El Boletín oficial de la Provincia de Girona es va començar a publicar el 24 de maig de 1834. En aquest primer número es publica la reorganització territorial que es va aprovar el 21 d’abril de 1834. Així la província de Girona queda dividida en sis partits judicials, Figueres, Girona, La Bisbal, Olot, Ribes i Santa Coloma de Farners. La instrucció publica apareix en el segon número. S'informa de la formació de la Junta superior de escoles, segons disposa l’article 137 del reglament de 1825, composen la junta el senyor José Marcos de Sayz, Corregidor de Girona i governador militar i polític interí, el canonge de la col·legiata de Sant Feliu Narcís Xifreu, els mestres de primeres lletres Josep Nató i Antoni Soler, i el vocal secretari Francisco González. Continua el Boletín deixant “perles per l’educació” dels infants, quan publica, per primera vegada, una  Real orden  que recomana a totes les cases d’instrucció primària l’art d’escriure amb lletra bastarda espanyo...

El castellà es va fer obligatori a les terres de Catalunya a partir de 1714, però que fos obligatori no vol dir que, per art de màgia, d’avui per demà, tothom el sabés parlar. És més, les repeticions constants de la prohibició indiquen que els catalans no volien deixar de parlar la seva estimada llengua. La Cèdula Reial de 1768 obliga a l’ús exclusiu del castellà a la vida pública i a les escoles. L’església, fidel complidora de les ordenances borbòniques, mana que l’ensenyament del catecisme sigui en castellà i que els llibres parroquials s’escriguin en aquest idioma. El nou estat, nacut després de la Guerra de Successió, no va tenir cura de l’educació  dels seus habitants. No era un dels deures del govern! I mentre en altres països l’ensenyament es generalitza, aquí hem d’esperar fins el 1821 perquè s’aprovi algun pla d’estudis (Plan Quintana) que organitzi l’educació dels infants. Pla que per altre banda no es va aplicar! Tots els plans d’estudi que seguiren aquest pr...

La primera notícies que tenim de l’escola, com sempre, és la demanda de mestre. Aquest cop surt publicada al Boletin oficial de la provincia de Gerona núm. 50 de 25 d’abril de 1855. S’ofereixen 2.000 rs. de v., les mensualitats dels nens que no siguin considerats pobres i casa pel mestre. Una plaça que no sabem si es va cobrir o va quedar vacant però que es continua anunciant els anys següents amb un augment del sou que arriba fins els 2.500 rs. El primer mestre que hi ha documentat és Josep Barnó que arriba a Oix, provinent d’Argelaguer, el 17 d’agost de 1861. Pocs mesos després Barnó marxa de la vila i l’escola de nens torna a quedar vacant. La documentació deixa un buit de notícies fins el 1864 quan hi arriba un mestre interí, Joan Boxedas, que ocupa la plaça fins l’arribada del mestre titular, Joan Barnades. Uns anys més tard, 1876, el senyor Barnades i l’ajuntament signen un conveni segons el qual l’ajuntament es farà càrrec de la part del sou que pagaven els pares, unes 300...

El governador va enviar un ofici als presidents de les juntes locals « declarando caducadas las licencias que venían disfrutando los maestros en virtud de las circunstancias y á tenor de lo dispuesto en el decreto de 11 de setiembre de 1873. El 8 de diciembre próximo es el día designado para estar todos al frente de sus magisterios, pasado el cual se entenderá que renuncian sus destinos los que no lo hubiesen efectuado». Els professor que ens consta que tenien llicència són: Josep Cervera (Sant Esteve d’en Bas), Antoni Callis (Sant Feliu Pallarols), Joan Pujol (Lladó), Pere Llorensí (Les Planes), Francesc Cristià (Anglès), Francesc Prat Martorell (Besalú), Josep Torrent (Parròquia de Besalú), Joan Clarà (Santa Coloma de Farners), Raimon Guinart (Corçà), Joaquim Vert (Santa Coloma de Farners), Miquel Costal (Viladasens), Josep Martí (Juià), Martí Callol, Joan Vila, Florència Buscarons, Adela Clapera (Lloret de Mar), Narcisa Estartús (Santa Pau), Francesca Daunis (Besalú), Dolors ...

Un cop acabada la guerra el governador Constancio Gambel (1874-1876) ordena girar una visita als pobles de la província per saber en quin estat és troba l’ensenyament públic. De la inspecció efectuada resulta que tots els municipis deuen diners als mestres. És, novament, Josep Cervera, mestre de Sant Esteve d’en Bas, qui ens explica el què va passar: « Al marchar, me debía el pueblo nueve meses de dotación; y cuando al dar la orden para que volvieran a ocupar sus respectivas plazas los maestros que como yo habían tenido que emigrar, volví á servir la de San Esteban de Bas, supliqué al Alcalde que me pagara los haberes devengados; me respondió que aquellos atrasos no eran del tiempo de su alcaldía, y finalmente que “el pueblo tenía personas en Gerona y en Madrid, y que el dinero lo hace todo”. En tanto las amenazas, aunque indirectamente, continuaban; y la falta de recursos por haber estado cerca de 4 años sin cobrar, cuyas causas unidas á la de haber dicho en Cadaquès un suje...

Després dels alçaments federalistes i les purgues per motius religiosos, la vida dels mestres continua amb el sempre present problema de cobrar el sou. De mica en mica s’imposa una altra realitat: l’aixecament carlí. Des del punt de vista dels carlins, els mestres són liberals, atès que han jurat la constitució i no volen saber si ho van fer por mantenir el lloc de treball o si ho van fer per convicció. La van jurar i prou! El mestre de Sant Esteve de Bas, Josep Cervera, escriu una sèrie de cartes on explica el seu problema amb els carlins: “ Siendo maestro público de Sant Esteve d’en Bas desde 1863, al levantarse los carlistas en 1872, fui perseguido y amenazado de muerte por los carlistas hijos de aquel pueblo y que habían recibido de mí la instrucción ...”. Es veu que els seus antics alumnes l’insultaven pel carrer a plena llum del dia! Les amenaces augmentaven constantment fins que no va poder aguantar més i va fugir del poble. No fou l’únic mestre que va haver de ...