El català a les escoles dels nostres rebesavis

El castellà es va fer obligatori a les terres de Catalunya a partir de 1714, però que fos obligatori no vol dir que, per art de màgia, d’avui per demà, tothom el sabés parlar. És més, les repeticions constants de la prohibició indiquen que els catalans no volien deixar de parlar la seva estimada llengua.

La Cèdula Reial de 1768 obliga a l’ús exclusiu del castellà a la vida pública i a les escoles. L’església, fidel complidora de les ordenances borbòniques, mana que l’ensenyament del catecisme sigui en castellà i que els llibres parroquials s’escriguin en aquest idioma.

El nou estat, nacut després de la Guerra de Successió, no va tenir cura de l’educació  dels seus habitants. No era un dels deures del govern! I mentre en altres països l’ensenyament es generalitza, aquí hem d’esperar fins el 1821 perquè s’aprovi algun pla d’estudis (Plan Quintana) que organitzi l’educació dels infants. Pla que per altre banda no es va aplicar!

Tots els plans d’estudi que seguiren aquest primer, i fins arribar a la llei Moyano de 1857, tenen una cosa en comú: aconseguir que a Espanya es parli una única llengua, la castellana.

Per complir amb els plans d’estudi s’editaren nombroses gramàtiques que havien d’estar aprovades per les autoritats pertinents. Aviat, però, els pedagogs van fer notar que “ningun profesor del principado habrá dejado de conocer que es absolutamente imposible conseguir resultado alguno en las escuelas primarias, si antes de dar comienzo a la instrucción propiamente dicha, no se procura que los alumnos entiendan el lenguaje castellano”.

L’estat ha aconseguit inculcar tant que el català és una llengua menor que es comencen a publicar gramàtiques en les que es vol ensenyar el castellà mitjançant el català: Nuevo método de gramática castellana: seguida de un prontuario de las voces más usuales en catalán y castellano de Jaume Costa Devall; Elementos de gramática castellana: dispuestos para la instrucción de la juventud con una digresión final sobre la diferente pronunciación que dan los naturales de Cataluña y Valencia de Llorenç de Alemany; o la que serà més popular entre els mestres gironins El auxiliar del maestro catalán en la enseñanza de la lengua castellan de Salvador Genís.

Malgrat els esforços del mestres, l’ensenyament no avançava, i es comença a constatar una evidència: la major part dels que freqüenten l’escola surten d’ella sense conèixer el castellà i barbaritzant el català. La pilota de la llengua es va fent més i més grossa i esclata en la cinquena jornada del II Congreso Nacional de Pedagogia de 1889, celebrat a Barcelona, quan Antoni Bori va dir que a Cataluña los niños ni aprenden el castellano ni conservan el catalán. Els mestres castellanoparlants es queixen que aquest debat ni s’hauria d'haver plantejat i és tanta la pressió que exerceixen que els organitzador demanen disculpes, però no aconsegueixen silenciar les veus que consideren que seria més apropiat que s’ensenyés en català i que un cop sabut aquest, de mica en mica, s’introduís el castellà. És a dir, proposaven seguir el mètode utilitzat en les gramàtiques de Magí Pers Ramona, Odon Fonoll i el ja esmentat Salvador Genís.

Les diferents edicions de “El auxiliar del maestro catalán” ens mostren l’evolució de la necessitat d’ensenyar en llengua catalana. A la primera edició de 1869 es diu: “Hemos prescindido del rigorismo ortográfico en alguna palabras catalanas para evitar que los niños vicien con la costumbre de ellas la ortografía castellana”. En l’edició de 1883 s’avisa que ajusten el català “al rigorismo de que hasta aquí habíamos prescindido, adoptando el sistema que más partidarios cuenta, entre los escritores de nuestro Principado, ínterin esperamos que la Academia de la lengua catalana, que acaba de constituirse, dicte su fallo en este punto para someternos a el respetuosamente”. Cosa que fa en l’edició de 1906.

Com es pot explicar aquest canvi de pensament? Pel que fa a Salvador Genís hi va influir que el seu nebot fos sordmut i que tinguessin la sort de poder entrar a l’escola de sordmuts de Barcelona. Després d’anys de viure en un internat el noi va aprendre a llegir els llavis i va poder tornar a casa, on va continuar incomunicat perquè el seu aprenentatge va ser en castellà, tal i com ordenava la llei, i la seva família, fins i tot la que havia anat a escola, desconeixien aquest idioma o el parlaven molt malament.

El català va entrar a les escoles de la mà de la república, una petita flor que no va fer estiu, ja que fou prohibit, novament, els 40 llargs anys de la dictadura de Franco.