Els mestres i la tercera carlinada (3)



El governador va enviar un ofici als presidents de les juntes locals «declarando caducadas las licencias que venían disfrutando los maestros en virtud de las circunstancias y á tenor de lo dispuesto en el decreto de 11 de setiembre de 1873. El 8 de diciembre próximo es el día designado para estar todos al frente de sus magisterios, pasado el cual se entenderá que renuncian sus destinos los que no lo hubiesen efectuado».
Els professor que ens consta que tenien llicència són: Josep Cervera (Sant Esteve d’en Bas), Antoni Callis (Sant Feliu Pallarols), Joan Pujol (Lladó), Pere Llorensí (Les Planes), Francesc Cristià (Anglès), Francesc Prat Martorell (Besalú), Josep Torrent (Parròquia de Besalú), Joan Clarà (Santa Coloma de Farners), Raimon Guinart (Corçà), Joaquim Vert (Santa Coloma de Farners), Miquel Costal (Viladasens), Josep Martí (Juià), Martí Callol, Joan Vila, Florència Buscarons, Adela Clapera (Lloret de Mar), Narcisa Estartús (Santa Pau), Francesca Daunis (Besalú), Dolors Xuclà (Ripoll), Micaela Clarà (Santa Coloma de Farners), Ramona Ribas (?), Salvadora Clariana (Canet d’Adri) i Clara Deulonder (Vidreres), però n’hi ha molts altres.
Els mestres, poc a poc, s’anaren incorporant al seu lloc de treball. Alguns quan van tornar a la vila on estaven destinats, van comprovar que l’ambient encara estava enrarit i no tingueren altre remei que dimitir, cas del ja esmentat Pere Cervera, del mestre de Massanes o de la mestra de Lloret de Mar.
El governador no es va voler mullar pels mestres que foren destituïts pels carlins. No va voler retornar-los la plaça que havien guanyar per concurs. La seva solució fou que exercissin novament com interins,tot i que van tenir preferència en el moment de concedir destins si es presentaven a concurs. 
La majoria dels mestres destituïts es van conformar amb la solució que va donar el governador, però gent com Caterina Casas, Ameri Aulet, o Josep Compte van lluitar per recuperar el seu lloc de treball.
No tots els mestres es van presentar al seu lloc de treball, com Francesca Daunis a la qual se li ordena que presenti una justificació dels motius que li han impedit anar a Besalú, la senyora Daunis acaba fent una permuta amb la senyora Fàbregas. També es demana al mestre de Sant Feliu de Pallarols que torni com ja ho ha fet la seva esposa Josefa Ferrer, mestra de l’escola de nenes. Sembla ser, però, que el mestre realment havia desaparegut, potser fins i tot era mort. Un altre mestre que tampoc torna és el de Castellfollit de la Roca i l’alcalde de la vila, obviant totes les normatives legals, va nomenar interí un amic seu que fou acomiadat immediatament per la junta provincial.
El cas de Pere Llorensí és una mica diferent, va marxar de Les Planes quan el van amenaçat de mort, refugiant-se a Lloret de Mar on va entrar d’ajudant a l’escola i, un cop acabada la guerra, no va voler tornar. Per aquest motiu el, van declarar compres a l’art. 171 de la llei, és a dir, s'entenia que renunciava al seu càrrec. També foren inclosos en el mateix art. 171, els mestres de Cervià i el ja esmentat mestre de Sant Feliu de Pallarols, Antoni Callis, el qual finalment va ser declarat, oficialment, desaparegut.
Uns altres mestres que també tingueren problemes foren els Parròquia de Besalú, Josep Torrent, i el de Porqueres, Josep Cossa. El seu problema radica en la "reobrertura" de la seva l’escola en un altre poble proper al municipi on havien d’exercir. (De Josep Torrent en parlarem més abastament en un altre article). Josep Cossa de Porqueres va decidir traslladar l'escola a un local situat en el veïnat d’Usall, segons ell, més adient que el que l’ajuntament li havia destinat per fer-hi les classes i es va negar a marxar del veïnat on tots els alumnes eren de pagament. Ambdós mestres es defensen dient que acrediten molts endarreriments en el cobrament dels seus emoluments i que no poden viure dels aires del cel. Com que ni l’un ni l’altre volgueren tornar a traslladar l'escola al local triat peles ajuntaments foren declarats compresos a l’art. 171, sense que ens consti cap notícia de que haguessin percebut els endarreriments.

De mica en mica, les escoles van retornant a la seva vida normal, els mestres també: poc sou, molta feina i sobretot molta gana.


Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Beget

Hi ha molt poca documentació de la vila de Beget. La trobareu molt ben custodiada a l’arxiu municipal de Camprodon. Recordo que el dia que vaig anar a consultar-lo (1998) hi vaig trobar un senyor, entrar en anys, que em va explicar com havia recuperat d’un local en ruïnes “els papers de l’ajuntament de Beget”. El que es conserva són “tres viatges amb sicents”. “Quan vaig anar a fer el quart, la dona no em va deixar entrar a la casa. I sort! Es va enfonsar al cap de pocs moments!” El meu agraïment a aquest senyor i a la seva esposa, lamento de tot cor no recordar ni si em va dir el seu nom. El poble de Beget tenia agregats els llocs de Bestrecà, Rocabruna i Salarsa. La primera notícia que tenim de l’escola de Beget és l’anunci de la vacant de mestre, inserit al Boletín oficial de la provincia de Gerona núm. 50 de 24 d’abril de 1855.   El 13 de setembre de 1864, els membres de l’ajuntament es reuneixen amb l’inspector d’ensenyament per crear una escola a Rocabruna que “ po...
Més informació

Quan el català entrava d'amagat a l'escola

Imatge
La reacció dels pedagogs catalans a la imposició de la llengua castellana a les escoles fou la de defensar que la llengua escolar dels primers anys havia de ser la de l'infant, el català. No ho van fer per amor a la llengua catalana, amb honroses excepcions, ho van fer per comoditat: era més fàcil ensenyar el castellà si s'introduïa de mica en mica.  Per això la primera solució que es va proposar fou escriure una gramàtica amb vocabularis en ambdós idiomes per què l'infant relacionés el seu idioma amb el que l'imposaven. Aquest mètode, però, no fou acceptat pel govern de Madrid. Entre els arguments que els pedagogs catalans van utilitzar per fer entendre el seu punt de vista n'hi ha un que encara avui l'emprem: "és com si a un noi castellà se l'eduqués en francès". Però, com tots sabeu, ni abans ni ara ha estat considerat un argument vàlid. La voluntat era (i encara és) uniformitzar l'Estat, on el català, el basc i el gallec no hi tenien ca...
Més informació

Entre revolucions i guerres (1)

Desprès de la destitució d’Isabel II, el nou govern aprova un decret on, a l’apartat cinquè, s’especifica que els religiosos i les religioses no poden exercir de mestres en una escola pública si no han superat unes oposicions. A partir del mes de desembre de 1868 i en compliment d’aquest decret, a les terres gironines, es comencen a cessar tots els capellans i monges que ocupaven les places de mestre públics. Tots, independentment de si havien fet oposicions com si havien aconseguit el lloc a dit. La destitució s’havia de fer efectiva a partir del moment que arribés el substitut o substituta. El decret també ordena als funcionaris públics haver de jurar la Constitució, que potser era massa laica pel gust dels representants de l’Església. Els capellans i monjos van acceptar la llei. Les religioses no van acatar les ordres amb resignació. Els ajuntaments de les viles d’Arbúcies i Besalú eleven cartes de protesta a les autoritats de Madrid que assenyalen el no compliment, per part...
Més informació