Els mestres i la tercera carlinada (1)


Després dels alçaments federalistes i les purgues per motius religiosos, la vida dels mestres continua amb el sempre present problema de cobrar el sou. De mica en mica s’imposa una altra realitat: l’aixecament carlí.
Des del punt de vista dels carlins, els mestres són liberals, atès que han jurat la constitució i no volen saber si ho van fer por mantenir el lloc de treball o si ho van fer per convicció. La van jurar i prou!
El mestre de Sant Esteve de Bas, Josep Cervera, escriu una sèrie de cartes on explica el seu problema amb els carlins: “Siendo maestro público de Sant Esteve d’en Bas desde 1863, al levantarse los carlistas en 1872, fui perseguido y amenazado de muerte por los carlistas hijos de aquel pueblo y que habían recibido de mí la instrucción...”. Es veu que els seus antics alumnes l’insultaven pel carrer a plena llum del dia! Les amenaces augmentaven constantment fins que no va poder aguantar més i va fugir del poble.
No fou l’únic mestre que va haver de marxar a corre cuita del poble. A Beuda, Joan Plana aconsegueix escapar-se abans que la partida d’en Barrancot l’enxampi. L’home agafa tanta por que dimiteix del càrrec i és substituït per Francesc Prat i Alegrí que també ha de fugir del poble perseguit pels carlins.
A Besalú, després de la guerra, Francesc Prat i Martorell fa arribar una nota a l’ajuntament disculpant-se per haver abandonat la vila sense permís. Li havia arribar un avís on li deien que els carlins anaven a buscar-lo. També abandonen el seu destí Narcisa Estartús de Santa Pau, Joan Clarà de Santa Coloma de Farners, Ramon Boena de Vilamalla, Francesc Cristià d’Anglès, Josep Pacet de Sant Hilari Sacalm, Josep Torrent de Parròquia de Besalú, Antoni Callis de Sant Feliu de Pallarols, Maria Prat de Sant Esteve de Llémana, Joan Pacareu de Tortellà, Salvador Llach de Sant Martí Vell, Pere Roure de Sant Esteve de Guialbes... Finalment, l’Estat s’adonà que la vida dels mestres estava realment en perill i l’11 de setembre de 1873 accedí a donar el permís necessari per abandonar el seu lloc de treball.
Foren pocs els mestres que es van quedar servint en el seu destí. Aquests,però, tampoc s’escaparen de les represàlies carlines. Josep Vergés, mestre de Les Preses, fou destituït per mateix Savalls, i el de Usall, malgrat que era carlí de soca-rel, també fou acomiadat.

Les autoritats provincials, en un intent de mantenir la instrucció pública en funcionament, van nomenar substituts que havien d’ocupar les escoles que s’havien quedat sense mestres. Però moltes escoles van romandre tancades perquè els substituts no aconseguiren arribar al lloc on havien estat destinats.


Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Beget

Hi ha molt poca documentació de la vila de Beget. La trobareu molt ben custodiada a l’arxiu municipal de Camprodon. Recordo que el dia que vaig anar a consultar-lo (1998) hi vaig trobar un senyor, entrar en anys, que em va explicar com havia recuperat d’un local en ruïnes “els papers de l’ajuntament de Beget”. El que es conserva són “tres viatges amb sicents”. “Quan vaig anar a fer el quart, la dona no em va deixar entrar a la casa. I sort! Es va enfonsar al cap de pocs moments!” El meu agraïment a aquest senyor i a la seva esposa, lamento de tot cor no recordar ni si em va dir el seu nom. El poble de Beget tenia agregats els llocs de Bestrecà, Rocabruna i Salarsa. La primera notícia que tenim de l’escola de Beget és l’anunci de la vacant de mestre, inserit al Boletín oficial de la provincia de Gerona núm. 50 de 24 d’abril de 1855.   El 13 de setembre de 1864, els membres de l’ajuntament es reuneixen amb l’inspector d’ensenyament per crear una escola a Rocabruna que “ po...
Més informació

Quan el català entrava d'amagat a l'escola

Imatge
La reacció dels pedagogs catalans a la imposició de la llengua castellana a les escoles fou la de defensar que la llengua escolar dels primers anys havia de ser la de l'infant, el català. No ho van fer per amor a la llengua catalana, amb honroses excepcions, ho van fer per comoditat: era més fàcil ensenyar el castellà si s'introduïa de mica en mica.  Per això la primera solució que es va proposar fou escriure una gramàtica amb vocabularis en ambdós idiomes per què l'infant relacionés el seu idioma amb el que l'imposaven. Aquest mètode, però, no fou acceptat pel govern de Madrid. Entre els arguments que els pedagogs catalans van utilitzar per fer entendre el seu punt de vista n'hi ha un que encara avui l'emprem: "és com si a un noi castellà se l'eduqués en francès". Però, com tots sabeu, ni abans ni ara ha estat considerat un argument vàlid. La voluntat era (i encara és) uniformitzar l'Estat, on el català, el basc i el gallec no hi tenien ca...
Més informació

Entre revolucions i guerres (1)

Desprès de la destitució d’Isabel II, el nou govern aprova un decret on, a l’apartat cinquè, s’especifica que els religiosos i les religioses no poden exercir de mestres en una escola pública si no han superat unes oposicions. A partir del mes de desembre de 1868 i en compliment d’aquest decret, a les terres gironines, es comencen a cessar tots els capellans i monges que ocupaven les places de mestre públics. Tots, independentment de si havien fet oposicions com si havien aconseguit el lloc a dit. La destitució s’havia de fer efectiva a partir del moment que arribés el substitut o substituta. El decret també ordena als funcionaris públics haver de jurar la Constitució, que potser era massa laica pel gust dels representants de l’Església. Els capellans i monjos van acceptar la llei. Les religioses no van acatar les ordres amb resignació. Els ajuntaments de les viles d’Arbúcies i Besalú eleven cartes de protesta a les autoritats de Madrid que assenyalen el no compliment, per part...
Més informació