Marià Pujolar Batlle, mestre de Tortellà


Marià Pujolar Batlle (Llers, 1836 – Tortellà 1900). Fill d'una família de camperols, estudià a l'Escola Normal de Girona. Per pagar-se els estudis va treballar de barber, tot i que els seus pares l'ajudaven quan calia i podien. El seu primer destí com a mestre elemental fou Medinyà on va estar des del 25 de juliol de 1860 fins el 20 de març de 1862. En aquests anys es va examinar i obtenir el títol de mestre superior. Va passar per oposició a l'escola de Tortellà. Allí va conèixer la que seria la seva muller, la mestra de l'escola de nenes Maria Lanciano, amb la que tingué tres fills, dos dels quals cursaren magisteri. Professionalment les coses no li anaren tan bé, hubo de rozar con ciertas ingerencias, intervenciones, imposiciones e intransigencias que le pusieron en el trance de optar entre el traslado y la deportación. Així que, deixant la muller a Tortellà, per permuta va anar a Garriguella on va exercir 27 anys. Davant la necessitat d'aconseguir una jubilació digna, als 58 anys es presenta a concurs d'ascens i treu la plaça de Lloret de Mar. Va prendre possessió de l'escola el 14 d'agost de 1894 jubilant-se el 31 de març de 1897. 
El diari ‘El Porvenir’ del dia 6 de maig de1897 publica una nota de lloança al
mestre: Con la jubilación de D. Mariano Pujolar maestro municipal de esta villa, Lloret de Mar está de pésame (...) garantía sólida para la buena educación de sus hijos (...) Pertenece al elenco brillante de maestros que implantaron en nuestra provincia la verdadera enseñanza racional (...) de innegables resultados (...) Unido en íntima y estrecha amistad con el no menos sábio y reputado maestro titular de San Privat de Bas D. Francisco Ferrusola, publicaron ambos en colaboración varias obritas de gran aceptación de millares de maestros.
Es va jubilar on més problemes havia tingut, Tortellà, on va morir l'1 de setembre de 1900. El seu gendre el mestre Bosch i Cusi el descrivia com un "señor obeso, semcalvo, pelo castaño entrecano y escaso, de rostro apacible y mirada bondadosa. Gran luchador, experto sembrador, obrero infatigable esclavo de sus deberes. Bueno, justo, magnánimo. 
De la seva mort a Tortellà diu: Murió no sin experimentar antes el consuelo y la dicha de apreciar por sus propios ojos que no había labrado inútilmente, ni sembrado en terreno estéril ni ingrato.

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Beget

Hi ha molt poca documentació de la vila de Beget. La trobareu molt ben custodiada a l’arxiu municipal de Camprodon. Recordo que el dia que vaig anar a consultar-lo (1998) hi vaig trobar un senyor, entrar en anys, que em va explicar com havia recuperat d’un local en ruïnes “els papers de l’ajuntament de Beget”. El que es conserva són “tres viatges amb sicents”. “Quan vaig anar a fer el quart, la dona no em va deixar entrar a la casa. I sort! Es va enfonsar al cap de pocs moments!” El meu agraïment a aquest senyor i a la seva esposa, lamento de tot cor no recordar ni si em va dir el seu nom. El poble de Beget tenia agregats els llocs de Bestrecà, Rocabruna i Salarsa. La primera notícia que tenim de l’escola de Beget és l’anunci de la vacant de mestre, inserit al Boletín oficial de la provincia de Gerona núm. 50 de 24 d’abril de 1855.   El 13 de setembre de 1864, els membres de l’ajuntament es reuneixen amb l’inspector d’ensenyament per crear una escola a Rocabruna que “ po...
Més informació

Quan el català entrava d'amagat a l'escola

Imatge
La reacció dels pedagogs catalans a la imposició de la llengua castellana a les escoles fou la de defensar que la llengua escolar dels primers anys havia de ser la de l'infant, el català. No ho van fer per amor a la llengua catalana, amb honroses excepcions, ho van fer per comoditat: era més fàcil ensenyar el castellà si s'introduïa de mica en mica.  Per això la primera solució que es va proposar fou escriure una gramàtica amb vocabularis en ambdós idiomes per què l'infant relacionés el seu idioma amb el que l'imposaven. Aquest mètode, però, no fou acceptat pel govern de Madrid. Entre els arguments que els pedagogs catalans van utilitzar per fer entendre el seu punt de vista n'hi ha un que encara avui l'emprem: "és com si a un noi castellà se l'eduqués en francès". Però, com tots sabeu, ni abans ni ara ha estat considerat un argument vàlid. La voluntat era (i encara és) uniformitzar l'Estat, on el català, el basc i el gallec no hi tenien ca...
Més informació

Entre revolucions i guerres (1)

Desprès de la destitució d’Isabel II, el nou govern aprova un decret on, a l’apartat cinquè, s’especifica que els religiosos i les religioses no poden exercir de mestres en una escola pública si no han superat unes oposicions. A partir del mes de desembre de 1868 i en compliment d’aquest decret, a les terres gironines, es comencen a cessar tots els capellans i monges que ocupaven les places de mestre públics. Tots, independentment de si havien fet oposicions com si havien aconseguit el lloc a dit. La destitució s’havia de fer efectiva a partir del moment que arribés el substitut o substituta. El decret també ordena als funcionaris públics haver de jurar la Constitució, que potser era massa laica pel gust dels representants de l’Església. Els capellans i monjos van acceptar la llei. Les religioses no van acatar les ordres amb resignació. Els ajuntaments de les viles d’Arbúcies i Besalú eleven cartes de protesta a les autoritats de Madrid que assenyalen el no compliment, per part...
Més informació