Les escoles de la Garrotxa

Un altre processat pels fets de la fracassada revolta federalista fou Francesc Soperena, professor de l’Escola Normal de Girona. El 20 d’octubre de 1869 va ser suspès del seu càrrec per haver estat president del cometé republicà provincial i “ no merecer la confianza del gobierno ”. El professor, per defensar-se, escriu una carta a la Dirección General de Instrucción pública on argumenta que “ Antes de la revolución de setiembre quejábase el pueblo liberal español de que la intolerancia religiosa y el espíritu de partido hubiesen trascendido hasta las tranquilas regiones de la ciencia , honrando á los profesores de sus respectivas cátedras y arrebatándoseles su propiedad tan legítimamente adquirida como cualquiera otra que lleva ese sagrado nombre dejando en el mayor desconsuelo á las familias de aquellos, que habían consagrado toda su vida al estudio y á la enseñanza; y hoy, Excmo. Sr., cuando el Gobierno y las Cortes han declarado el derecho imprescriptible de enseñanza, la ind...

Els federals van considerar que el règim no complia amb les idees inicials de la revolució de 1868, per això, un any desprès, prengueren les armes. Aquests fets són coneguts a les terres de Girona com el “Foc de La Bisbal”. Però la revolta no va reeixir i alguns caps visibles foren presos, jutjats en consell de guerra i condemnats a mort. Cal esmentar que les penes que no es van complir. També es va portar davant d'un consell de guerra, les persones que van formar part de les juntes republicanes, entre els que hi havia treballadors de la instrucció pública. El brigadier Romualdo Crespo, que va aturar la revolta, fou nomenat governador militar i va fer tot el possible per entretenir els processos i aconseguir la llibertat per aquests treballadors. L’acusació contra Narcís i Artur Vinardell, pare i fill, secretari i escrivent de la junta provincial de primera ensenyança, fou presentada per l’alcalde de Girona. “ Narciso Vinardell se ha ausentado de esta capital sin mi competente...

Els casos de les monges de Besalú i d’Arbúcies continuen essent el model a seguir per molts ajuntaments per restituir les germanes a les escoles de nenes. Així, el 5 de setembre de 1869, el metge de Llers i president de la junta local d’instrucció primària, Pere Casagran, que actua en nom d’alguns veïns declaradament liberals, envia una sol·licitud al president de la junta provincial on li demana que denegi la petició que ha enviat l’ajuntament i del mossèn de la vila, que des de França, on està amagat, mou tots els fils necessaris, per restituir en el càrrec de mestre la monja que hi havia estat exercint fins a la revolta de 1868. Argumenten els signants de la petició que “ Esta junta local ya tienen manifestado que estar la enseñanza de las niñas a cargo de la monja serie la peor calamidad para este vecindario máxime cuando es un hecho probado que en lugar de inculcar a sus alumnas el amor y la caridad al prójimo, y de ilustrar su inteligencia para que sean buenas hijas, du...

Desprès de la destitució d’Isabel II, el nou govern aprova un decret on, a l’apartat cinquè, s’especifica que els religiosos i les religioses no poden exercir de mestres en una escola pública si no han superat unes oposicions. A partir del mes de desembre de 1868 i en compliment d’aquest decret, a les terres gironines, es comencen a cessar tots els capellans i monges que ocupaven les places de mestre públics. Tots, independentment de si havien fet oposicions com si havien aconseguit el lloc a dit. La destitució s’havia de fer efectiva a partir del moment que arribés el substitut o substituta. El decret també ordena als funcionaris públics haver de jurar la Constitució, que potser era massa laica pel gust dels representants de l’Església. Els capellans i monjos van acceptar la llei. Les religioses no van acatar les ordres amb resignació. Els ajuntaments de les viles d’Arbúcies i Besalú eleven cartes de protesta a les autoritats de Madrid que assenyalen el no compliment, per part...

Llibres escolars Els llibres d’escola eren utilitzats per tota la mainada indistintament del seu sexe. L’estat, igual que en l’actualitat, donava unes directrius bàsiques iguales per tot el territori, i eren els mestres els que decidien quins llibres volien utilitzar a les aules. Molts mestres ideen i publiquen els seus propis llibres que, en alguns casos, tenen força èxit entre els seus companys. Hi ha, però, una assignatura que els nens no fan –labores del hogar– i que no té cap llibre de referència per guiar a les mestres: un tractat de tall i confecció. A la biblioteca nacional hi ha molts llibres sobre aquesta temàtica, alguns de molt antics, altres més moderns que tenen una cosa en comú, tots estan escrits per homes. Bé, com a mínim fins a finals del segle XIX, quan les dones s’atreveixen a escriure sobre un art que, segons la tradició de segles, és pròpia del sexe femení. El primer tractar de tall i confecció que hi ha al catàleg de la biblioteca nacional escrit...

Els sous del Mestres (2) L’1 de maig de 1875 el Boletín de primera enseñanza   publica una sèrie de breus en que s’esmenta la precarietat amb la que viuen els mestres de la província. Reconeix que acaben de sortir d’una guerra (la tercera guerra carlina) i que mentre aquesta va durar no es va obligar als pobles a pagar el deute pero una vez restablecida la paz, solo puede atribuirse esta falta a los que estando facultados no aplican los medios que están a su alcance. El redactor de la nota admet que el govern ha disposat que es pagui amb la mateixa celeritat que qualsevol altre despesa però, el governador de la província  a juzgar por los resultados y por su profundo silencio, lo mira con la mayor indiferencia.  El problema no tenia fàcil solució. A la província no hi ha autoritat que duri, en aquesta època hi van haver cinc governadors civils en sis mesos. Els alcaldes realment fan i desfan segons els seus interesos. La redacció de la revista ha rebut una cart...

Els mestres es queixen des dels inicis de la implantació de la instrucció primària de cobrar tard i malament. Les queixes que comencen a l’any 1838, arriben finalment al govern que el 23 de setembre de 1847 aprova un Real Decret que regula la forma de pagament. En el preàmbul del Real Decret es fa referència a la llei de 1836 que havia estipulat un sou mínim de 1.100 rs. Els autors de la llei mai s’havien pensat que els ajuntaments es prenguessin el text de la llei de forma literal i que els mestres cobressin aquesta miserable quantitat.  El ministre de torn reconeix que hi ha països que inclouen una partida per pagar els sous dels mestres en els pressupostos estatals, però que a España això no es possible “ la carga que de pronto echaría sobre la nación no podría sostenerse ” i, per tant, qui ha de pagar són els municipis. El Real Decret de 1847 estipula un sou de 2.000 rs., als pobles que tenen de 100 a 400 veïns. De 3.00 rs., als que tenen de 400 a 1.000 veïns. De 4.000...