El sou dels mestres


Els mestres es queixen des dels inicis de la implantació de la instrucció primària de cobrar tard i malament. Les queixes que comencen a l’any 1838, arriben finalment al govern que el 23 de setembre de 1847 aprova un Real Decret que regula la forma de pagament.
En el preàmbul del Real Decret es fa referència a la llei de 1836 que havia estipulat un sou mínim de 1.100 rs. Els autors de la llei mai s’havien pensat que els ajuntaments es prenguessin el text de la llei de forma literal i que els mestres cobressin aquesta miserable quantitat. 
El ministre de torn reconeix que hi ha països que inclouen una partida per pagar els sous dels mestres en els pressupostos estatals, però que a España això no es possible “la carga que de pronto echaría sobre la nación no podría sostenerse” i, per tant, qui ha de pagar són els municipis.
El Real Decret de 1847 estipula un sou de 2.000 rs., als pobles que tenen de 100 a 400 veïns. De 3.00 rs., als que tenen de 400 a 1.000 veïns. De 4.000 rs., als que tenen de 1.000 a 2.000 veïns i de 5.000 rs., al que tenen més de 2.000 veïns, excepte Madrid. Els sous de les mestres seran una tercera part inferiors.
Les comisiones superiores de cada provincia dividiran els pobles segons el nombre d’habitants i esbrinaran els recursos que tenen per poder dotar les escoles.
Els jefes políticos tindran cura que s’incloguin en els pressupostos municipals les quantitats necessàries per pagar els mestres, a més d’una altra quantitat similar destinada al manteniment de l’escola, al material escolar i al material pels nens pobres. (Paper i plomes).
Cada tres mesos, l’alcalde haurà de remetre a la comisión superior un informe d’haver pagat els sous acompanyat d’un duplicat dels rebuts signats pels mestres. Si 15 dies després del termini abans esmentat, els alcaldes no han demostrat que han pagat l’autoritat governamental li imposarà una multa.
Que es reguli la forma de pagament no garanteix que els mestres cobrin. A l’any 1857 arriba un nou Governador civil a la província de Girona. Esteban Garrido vol aconseguir que els ajuntaments paguin puntualment els mestres i comença a fer publicar en el Boletín oficial de la provincia de Gerona, els llistats d’ajuntaments morosos.
Així el 29 d’abril de 1857 publica que els ajuntaments de Argelaguer, Capsech, Les Planes, Les Preses, Montagut, Maià i Dosquers, Olot, Ridaura, Sant Esteve d’en Bas i Sant Privat d’en Bas no estan al dia pel que fa al pagament dels seus mestres.
La mesura sembla que resulta ja que al trimestre següent només surten tres pobles a la llista Olot, Les Preses i Maià. Aquest dos darrers deuen el sou del quart trimestres de 1855, tot el de 1856 i els dos primers trimestres de 1857.
Els llistats d’ajuntament morosos s’allarguen en el temps, els pobles no tenen diners, els secretaris  i els alcaldes posen pals a les rodes de l’educació. Tots demanen la rebaixa de l’escola (de nombre de mestres, sous i dotacions de material) i sempre que poden no notifiquen que les escoles no tenen mestres. Els mestres s’organitzen, protesten, els inspectors fan mans i mànigues per aconseguir que es pagui puntualment... Tot el que es proposa és inútil. A voltes sembla que els ajuntaments no tinguin cap interès en tenir escoles.
La precarietat dels mestres continuarà fins que l’estat es faci responsable del sou dels mestres a l’any 1902.




Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Beget

Hi ha molt poca documentació de la vila de Beget. La trobareu molt ben custodiada a l’arxiu municipal de Camprodon. Recordo que el dia que vaig anar a consultar-lo (1998) hi vaig trobar un senyor, entrar en anys, que em va explicar com havia recuperat d’un local en ruïnes “els papers de l’ajuntament de Beget”. El que es conserva són “tres viatges amb sicents”. “Quan vaig anar a fer el quart, la dona no em va deixar entrar a la casa. I sort! Es va enfonsar al cap de pocs moments!” El meu agraïment a aquest senyor i a la seva esposa, lamento de tot cor no recordar ni si em va dir el seu nom. El poble de Beget tenia agregats els llocs de Bestrecà, Rocabruna i Salarsa. La primera notícia que tenim de l’escola de Beget és l’anunci de la vacant de mestre, inserit al Boletín oficial de la provincia de Gerona núm. 50 de 24 d’abril de 1855.   El 13 de setembre de 1864, els membres de l’ajuntament es reuneixen amb l’inspector d’ensenyament per crear una escola a Rocabruna que “ po...
Més informació

Quan el català entrava d'amagat a l'escola

Imatge
La reacció dels pedagogs catalans a la imposició de la llengua castellana a les escoles fou la de defensar que la llengua escolar dels primers anys havia de ser la de l'infant, el català. No ho van fer per amor a la llengua catalana, amb honroses excepcions, ho van fer per comoditat: era més fàcil ensenyar el castellà si s'introduïa de mica en mica.  Per això la primera solució que es va proposar fou escriure una gramàtica amb vocabularis en ambdós idiomes per què l'infant relacionés el seu idioma amb el que l'imposaven. Aquest mètode, però, no fou acceptat pel govern de Madrid. Entre els arguments que els pedagogs catalans van utilitzar per fer entendre el seu punt de vista n'hi ha un que encara avui l'emprem: "és com si a un noi castellà se l'eduqués en francès". Però, com tots sabeu, ni abans ni ara ha estat considerat un argument vàlid. La voluntat era (i encara és) uniformitzar l'Estat, on el català, el basc i el gallec no hi tenien ca...
Més informació

Entre revolucions i guerres (1)

Desprès de la destitució d’Isabel II, el nou govern aprova un decret on, a l’apartat cinquè, s’especifica que els religiosos i les religioses no poden exercir de mestres en una escola pública si no han superat unes oposicions. A partir del mes de desembre de 1868 i en compliment d’aquest decret, a les terres gironines, es comencen a cessar tots els capellans i monges que ocupaven les places de mestre públics. Tots, independentment de si havien fet oposicions com si havien aconseguit el lloc a dit. La destitució s’havia de fer efectiva a partir del moment que arribés el substitut o substituta. El decret també ordena als funcionaris públics haver de jurar la Constitució, que potser era massa laica pel gust dels representants de l’Església. Els capellans i monjos van acceptar la llei. Les religioses no van acatar les ordres amb resignació. Els ajuntaments de les viles d’Arbúcies i Besalú eleven cartes de protesta a les autoritats de Madrid que assenyalen el no compliment, per part...
Més informació