Les mestres de la Vall d'en Bas



Les mestres no es volien quedar en els pobles que posaven massa dificultats per exercir el magisteri. Aquest entrebancs sorgien de les relacions home-dona inherents a l’època, de l’actitud paternalista dels homes vers les dones, que quan no les entenien o no feien el que ells suggerien es tornaven grollers i despectius. La feina de les dones és menystinguda de tal manera que a les actes dels plens no figura mai el nom de la mestra.
A l’arxiu de la Vall d’en Bas es custodia la documentació de l’ajuntament de Joanetes, actes, correspondència, censos... Hi ha una còpia d’una carta (1887) signada pel secretari on explica que retorna el títol de nomenament de mestra amb el certificat de possessió, no a la interessada Carolina Ferrusola Estartús, sinó al seu pare, Francesc Ferrusola mestre de Sant Privat d’en Bas.
El secretari diu, com qui no vol, que ha parlat amb la junta local i alguns pares de família, i que tots estan conformes a no tenir mestra per evitar una despesa a l’ajuntament, a més a més diu que molts pares li han assegurat que no tenien cap intenció de dur les nenes a l’escola.
Per reblar el clau, acaba dient al senyor Ferrusola que com a pare de la interessada li correspon fer-li entendre que és millor que faci una permuta i vagi a una altre escola on els seus serveis siguin més útils.
La junta provincial també és paternalista quan ha de defensar les dones. El municipi Parròquia de Besalú (avui Sant Ferriol) sempre estava mancat de recursos econòmics i com a conseqüència era un dels més morosos en el pagament del sou dels mestres. Qualsevol excusa és bona per no pagar. En aquest cas fa dos anys que la mestra, Carolina Vázquez, no cobra senzillament per què no ocupa la casa que li han assignat per viure. El fet que la casa sigui inhabitable, la meitat s’ha esfondrat, i la mestra ha anat a viure amb uns veïns que li deixen una habitació no hi té res a veure.
l’inspector que dóna la raó a la mestra i un termini d’un mes per fer les obres necessàries a la vivenda. Transcorreguts els trenta dies la mestra ni ha cobrar ni li han fet les reparacions a casa seva. La junta la trasllada a Besalú (1877).
El mestre tampoc cobra però la junta provincial no mou un dit per solucionar el seu problema, i ha de demanar ajut al rector de la Universitat de Barcelona que el trasllada a un altre municipi.
El problema de les autoritats i les dones s’allarga en el temps. L’any 1904, la mestra de Sant Privat d’en Bas demana que li ampliïn la casa atès que són molt de família i no hi caben; el consistori li contesta que només poden ampliar la casa reduint la sala on dóna les classes. Ella no ho accepta i passa la queixa a la junta provincial. Dos anys més tard (1906) el governador civil sol·licita a l’ajuntament que proporcioni una casa més gran per a la mestra. L’alcalde es dóna per assabentat i manifesta: “Que esta corporación no se cree obligada a facilitar a la maestra de este pueblo otra habitación que la que actualmente ocupa y esta por haber adquirido el derecho a ella, puesto que la vigente ley de instrucción pública de 9 de setiembre de 1857 en su artículo 191 dice: «los maestros de escuelas públicas elementales completas disfrutaran... 1º Habitación decente y capaz para sí y su familia...» Y en el artículo 194 de la propia ley se señala la dotación a las maestras sin prevenir se les haya de facilitar habitación. Si el legislador hubiere querido que el vocablo ’maestros’ que se lee en el artículo 191 fuera genérico para maestros y maestras, no habría hecho expresión categórica de ‘maestros y maestras’ en los artículos 187, 192,195,196 y 197 de la referida ley que establecen beneficios a las maestras. Esta Corporación cree que [la casa que posa a disposició de les mestres] es suficiente para una soltera, prueba de ello es que jamás ninguna se ha quejado y si está casada o se casa ya es su marido quien debe procurar habitación para sí y su familia como jefe que es de ella, según las reglas de la sana crítica y a la actual maestra no deben haberle sorprendido las circunstancias que reúne la habitación que se le facilita, porque antes de solicitar esta plaza estaba enterada de ella”. Al cap d’un any la mestra ha marxat del poble.


Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Beget

Hi ha molt poca documentació de la vila de Beget. La trobareu molt ben custodiada a l’arxiu municipal de Camprodon. Recordo que el dia que vaig anar a consultar-lo (1998) hi vaig trobar un senyor, entrar en anys, que em va explicar com havia recuperat d’un local en ruïnes “els papers de l’ajuntament de Beget”. El que es conserva són “tres viatges amb sicents”. “Quan vaig anar a fer el quart, la dona no em va deixar entrar a la casa. I sort! Es va enfonsar al cap de pocs moments!” El meu agraïment a aquest senyor i a la seva esposa, lamento de tot cor no recordar ni si em va dir el seu nom. El poble de Beget tenia agregats els llocs de Bestrecà, Rocabruna i Salarsa. La primera notícia que tenim de l’escola de Beget és l’anunci de la vacant de mestre, inserit al Boletín oficial de la provincia de Gerona núm. 50 de 24 d’abril de 1855.   El 13 de setembre de 1864, els membres de l’ajuntament es reuneixen amb l’inspector d’ensenyament per crear una escola a Rocabruna que “ po...
Més informació

Quan el català entrava d'amagat a l'escola

Imatge
La reacció dels pedagogs catalans a la imposició de la llengua castellana a les escoles fou la de defensar que la llengua escolar dels primers anys havia de ser la de l'infant, el català. No ho van fer per amor a la llengua catalana, amb honroses excepcions, ho van fer per comoditat: era més fàcil ensenyar el castellà si s'introduïa de mica en mica.  Per això la primera solució que es va proposar fou escriure una gramàtica amb vocabularis en ambdós idiomes per què l'infant relacionés el seu idioma amb el que l'imposaven. Aquest mètode, però, no fou acceptat pel govern de Madrid. Entre els arguments que els pedagogs catalans van utilitzar per fer entendre el seu punt de vista n'hi ha un que encara avui l'emprem: "és com si a un noi castellà se l'eduqués en francès". Però, com tots sabeu, ni abans ni ara ha estat considerat un argument vàlid. La voluntat era (i encara és) uniformitzar l'Estat, on el català, el basc i el gallec no hi tenien ca...
Més informació

Entre revolucions i guerres (1)

Desprès de la destitució d’Isabel II, el nou govern aprova un decret on, a l’apartat cinquè, s’especifica que els religiosos i les religioses no poden exercir de mestres en una escola pública si no han superat unes oposicions. A partir del mes de desembre de 1868 i en compliment d’aquest decret, a les terres gironines, es comencen a cessar tots els capellans i monges que ocupaven les places de mestre públics. Tots, independentment de si havien fet oposicions com si havien aconseguit el lloc a dit. La destitució s’havia de fer efectiva a partir del moment que arribés el substitut o substituta. El decret també ordena als funcionaris públics haver de jurar la Constitució, que potser era massa laica pel gust dels representants de l’Església. Els capellans i monjos van acceptar la llei. Les religioses no van acatar les ordres amb resignació. Els ajuntaments de les viles d’Arbúcies i Besalú eleven cartes de protesta a les autoritats de Madrid que assenyalen el no compliment, per part...
Més informació