Maria Dolors Pou i Massaguer, mestra de Beuda


Maria Dolors Pou i Massaguer
Nascuda a Massanet de la Selva el 23 d’abril de 1858. Tenia 22 anys quan va presentar la sol·licitud per se admesa als exàmens de revalida i el 24 de desembre de 1880 els fa a la Normal de Barcelona.
A l’acta dels exercicis figura la opinió de cada membre del tribunal. Així, Mario Agustino Royo certifica que Ha escrito una plana magistral; Jaime Porcar diu ha escrito dos cuartillas al dictado; José Giró anota que ha resuelto tres problemas; mentre que Silverio Tutel i Pilar Pascual apunten que ha continuado las labores. Después ha puesto en limpio los problemas y la explicación pedagógica.
El mateix dia el tribunal va determinar que la seva qualificació era de Aprobado. Només li quedava per fer l’examen oral que va realitzar la tarda del mateix dia. Després de respondre a totes les preguntes que li va fer el jurat sobre cadascuna de les assignatures que comprenia el grau de maestra elemental també li donaren un Aprobado. Se li va entregar el títol el 30 de maig de 1881.
Es seus destins inicials foren el seu poble, Massanet, Molló, Monels, Sant Andreu Salou i Beuda.
Quan Maria Dolors Pou va arribar a Beuda el 9 d’octubre de 1887 segurament va pensar “cal començar de zero”. Era la sisena mestra que ocupava l’escola. Era la sisena mestra que es trobava sense alumnes. Inés Berga (1861-1865), Carme Traiter (1865-1881), Dominga Mayola (1881-1882), Maria Esparraguera (1884-1887) i M. Torras (1887-1887) foren les mestres que la precediren i que sol·licitaren un canvi de destí quan van saber que no aconseguien el suport de l’ajuntament el qual a cada renuncia de les mestres reclamava a la junta provincial de primera ensenyança el tancament de l’escola.
La vida de la mestra no va ser fàcil, criticada per viure sola a la habitació que li va facilitar l’ajuntament va optar per anar a viure amb el rector i la majordoma. És una de les moltes mestres cridades a testificar contra el comportament indecorós de l’inspector de ensenyament de la província que va exercir durant els anys 1888-1889.
A l’ajuntament de Beuda es conserven molt “llibres de registre d’assistència” que en el cas de la Sra. Pou comencen l’any 1888 en el qual es pot veure que té tres nenes matriculades però que no assisteixen a classe. 
De mica en mica la mestra aconsegueix que el nombre d’alumnes matriculades augmenti, no així les que van a classe, les excuses que meticulosament va anotant al costat dels noms de les alumnes són les clàssiques d’aquestes èpoques: han d’ajudar amb el bestiar, es època de sega, cal collir l’oliva, el raïm o l’aglà, la pluja a tallat els camins, han d’ajudar a casa...
L’anotació més punyent la trobem a l’any 1900: María P. quiere recoger su título pero no se lo puedo dar puesto que en cuatro años no ha aprendido ni a leer ni a escribir ¿Cómo pudo si en todo este tiempo solo vino tres días?
Els pocs fulls d’inspecció (1919, 1922 i 1923) conservats aporten molt poques dades més:
1919
L’inspector diu que l’organització escolar es defectuosa per les circumstàncies, que la mestra porta el llibres escolars i la disciplina a les aules excel·lentment, però que li caldria modificar els horaris de les assignatures ja que les alumnes no progressen. El gran problema que hi ha és que les nenes no entenen el castellà, per això li recomana que ensenyi el castellà por el catalán haciendo escribir y leer desde los comienzos palabras y frases en ambas lenguas. Finalment li diu que continuï treballant com ho ha estat fent i que no es desanimi per la manca d’alumnes.
1922
L’inspector es limita a dir que porta el llibres escolars i que no ha trobat cap alumne a l’escola ja que és època de recollir l’oliva.
1923
L’escola que regentava la Sra. Pou feia cinc metres de llarg per quatre d’ample i cinc d’alçada. No tenia ni pati ni lavabo. L’edifici era propietat de l’ajuntament i la casa de la mestra que estava al mateix local tenia tres habitacions. Hi ha 28 nenes matriculades, 10 de sis a vuit anys; 6 de vuit a deu anys i 7 de deu a dotze anys, amb un promig d’assistència a les aules de 6,08, essent les mes petites les que menys falten.
L’inspector esmenta que l’escola més propera està a 4 quilometres de distancia i que algunes nenes han de caminar 8 quilometres per arribar a l’aula. També assenyala que tot i tenir bones relacions amb les autoritats i el veïnat aquests mai l’han ajudat en la seva tasca docent.
Finalment anota: Poca asistencia desmotiva todo un trabajo. Hay muchos inconvenientes que se oponen a la labor de la Sra. maestra. Vea de seguir luchando haciendo cuanto pueda en provecho de sus discípulos. Muchos años lleva ya la Sra. maestra en Beuda, la cifra de 35 años dice que mucho habrá hecho por la escuela. Siga laborando y vea de obtener cuanto le sea posible.

Les mans de Maria Dolors Pou comencen a tremolar i li han de posar una ajudant. El 1925 es jubila per malaltia.


Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Beget

Hi ha molt poca documentació de la vila de Beget. La trobareu molt ben custodiada a l’arxiu municipal de Camprodon. Recordo que el dia que vaig anar a consultar-lo (1998) hi vaig trobar un senyor, entrar en anys, que em va explicar com havia recuperat d’un local en ruïnes “els papers de l’ajuntament de Beget”. El que es conserva són “tres viatges amb sicents”. “Quan vaig anar a fer el quart, la dona no em va deixar entrar a la casa. I sort! Es va enfonsar al cap de pocs moments!” El meu agraïment a aquest senyor i a la seva esposa, lamento de tot cor no recordar ni si em va dir el seu nom. El poble de Beget tenia agregats els llocs de Bestrecà, Rocabruna i Salarsa. La primera notícia que tenim de l’escola de Beget és l’anunci de la vacant de mestre, inserit al Boletín oficial de la provincia de Gerona núm. 50 de 24 d’abril de 1855.   El 13 de setembre de 1864, els membres de l’ajuntament es reuneixen amb l’inspector d’ensenyament per crear una escola a Rocabruna que “ po...
Més informació

Quan el català entrava d'amagat a l'escola

Imatge
La reacció dels pedagogs catalans a la imposició de la llengua castellana a les escoles fou la de defensar que la llengua escolar dels primers anys havia de ser la de l'infant, el català. No ho van fer per amor a la llengua catalana, amb honroses excepcions, ho van fer per comoditat: era més fàcil ensenyar el castellà si s'introduïa de mica en mica.  Per això la primera solució que es va proposar fou escriure una gramàtica amb vocabularis en ambdós idiomes per què l'infant relacionés el seu idioma amb el que l'imposaven. Aquest mètode, però, no fou acceptat pel govern de Madrid. Entre els arguments que els pedagogs catalans van utilitzar per fer entendre el seu punt de vista n'hi ha un que encara avui l'emprem: "és com si a un noi castellà se l'eduqués en francès". Però, com tots sabeu, ni abans ni ara ha estat considerat un argument vàlid. La voluntat era (i encara és) uniformitzar l'Estat, on el català, el basc i el gallec no hi tenien ca...
Més informació

Entre revolucions i guerres (1)

Desprès de la destitució d’Isabel II, el nou govern aprova un decret on, a l’apartat cinquè, s’especifica que els religiosos i les religioses no poden exercir de mestres en una escola pública si no han superat unes oposicions. A partir del mes de desembre de 1868 i en compliment d’aquest decret, a les terres gironines, es comencen a cessar tots els capellans i monges que ocupaven les places de mestre públics. Tots, independentment de si havien fet oposicions com si havien aconseguit el lloc a dit. La destitució s’havia de fer efectiva a partir del moment que arribés el substitut o substituta. El decret també ordena als funcionaris públics haver de jurar la Constitució, que potser era massa laica pel gust dels representants de l’Església. Els capellans i monjos van acceptar la llei. Les religioses no van acatar les ordres amb resignació. Els ajuntaments de les viles d’Arbúcies i Besalú eleven cartes de protesta a les autoritats de Madrid que assenyalen el no compliment, per part...
Més informació