Les mestres



La historia de l’educació de les dones és curta però intensa. Oficialment s’inicia l’any 1857, quan el govern dicta una llei que obliga a dur tota la mainada a l’escola. Abans de publicar-se la llei, però, les algunes dones també podien rebre una certa educació en unes institucions privades anomenades costures.
Fer complir la llei de 1857 no va ser fàcil, en alguns pobles es van haver d’esperar fins a seixanta-sis anys. Explicar aquesta història es plasmar la misèria econòmica de la gent i dels ajuntaments, la misèria intel·lectual de molts alcaldes que creien que pagar per educar una dona era llençar els diners, però també és la història de la tenacitat d’unes dones que ho van sacrificar gairebé tot per què  les filles d’altres dones aprenguessin unes coses tan bàsiques com són llegir i escriure.
A l’any 1853, el governador de Girona va demanar a la junta provincial de primera enseñanza un resum de les quantitat se haurien de destinar a les escoles de la província. En el llistat resultant, signat el 14 de novembre de 1854 per Santiago Picó, només s’esmenten els pobles on hi ha una escola al costat d’una sèrie de columnes que porten els encapçalaments de Dotación del maestro o maestros, Idem del ayudante o ayudantes, Idem de la maestra o maestras, Idem de las ayudanta o ayudantas, Gastos de la escuela de niños, Idem de la de niñas, Alquiler de la casa escuela de niños, Idem de la de niñas, Idem de la casa habitación de maestro, Idem de la de maestra, Total, sota les qual hi ha anotat les despeses que els ajuntament DIUEN pagar per educació.
He posat en majúscula DIUEN per una raó. A mesura que vaig investigant tinc més clar que els ajuntaments no van dir la veritat. En moltes ocasions els diners que s’havien de destinar a educació es desviaven per altres coses més urgents, en altres senzillament es preferia tenir dues escoles de nens.
El llistat esmenta 20 municipis de la Garrotxa que tenen escola de nens. Només dos d’aquests municipis tenen escoles de nenes. Tot estava per fer!!!



Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Beget

Hi ha molt poca documentació de la vila de Beget. La trobareu molt ben custodiada a l’arxiu municipal de Camprodon. Recordo que el dia que vaig anar a consultar-lo (1998) hi vaig trobar un senyor, entrar en anys, que em va explicar com havia recuperat d’un local en ruïnes “els papers de l’ajuntament de Beget”. El que es conserva són “tres viatges amb sicents”. “Quan vaig anar a fer el quart, la dona no em va deixar entrar a la casa. I sort! Es va enfonsar al cap de pocs moments!” El meu agraïment a aquest senyor i a la seva esposa, lamento de tot cor no recordar ni si em va dir el seu nom. El poble de Beget tenia agregats els llocs de Bestrecà, Rocabruna i Salarsa. La primera notícia que tenim de l’escola de Beget és l’anunci de la vacant de mestre, inserit al Boletín oficial de la provincia de Gerona núm. 50 de 24 d’abril de 1855.   El 13 de setembre de 1864, els membres de l’ajuntament es reuneixen amb l’inspector d’ensenyament per crear una escola a Rocabruna que “ po...
Més informació

Quan el català entrava d'amagat a l'escola

Imatge
La reacció dels pedagogs catalans a la imposició de la llengua castellana a les escoles fou la de defensar que la llengua escolar dels primers anys havia de ser la de l'infant, el català. No ho van fer per amor a la llengua catalana, amb honroses excepcions, ho van fer per comoditat: era més fàcil ensenyar el castellà si s'introduïa de mica en mica.  Per això la primera solució que es va proposar fou escriure una gramàtica amb vocabularis en ambdós idiomes per què l'infant relacionés el seu idioma amb el que l'imposaven. Aquest mètode, però, no fou acceptat pel govern de Madrid. Entre els arguments que els pedagogs catalans van utilitzar per fer entendre el seu punt de vista n'hi ha un que encara avui l'emprem: "és com si a un noi castellà se l'eduqués en francès". Però, com tots sabeu, ni abans ni ara ha estat considerat un argument vàlid. La voluntat era (i encara és) uniformitzar l'Estat, on el català, el basc i el gallec no hi tenien ca...
Més informació

Entre revolucions i guerres (1)

Desprès de la destitució d’Isabel II, el nou govern aprova un decret on, a l’apartat cinquè, s’especifica que els religiosos i les religioses no poden exercir de mestres en una escola pública si no han superat unes oposicions. A partir del mes de desembre de 1868 i en compliment d’aquest decret, a les terres gironines, es comencen a cessar tots els capellans i monges que ocupaven les places de mestre públics. Tots, independentment de si havien fet oposicions com si havien aconseguit el lloc a dit. La destitució s’havia de fer efectiva a partir del moment que arribés el substitut o substituta. El decret també ordena als funcionaris públics haver de jurar la Constitució, que potser era massa laica pel gust dels representants de l’Església. Els capellans i monjos van acceptar la llei. Les religioses no van acatar les ordres amb resignació. Els ajuntaments de les viles d’Arbúcies i Besalú eleven cartes de protesta a les autoritats de Madrid que assenyalen el no compliment, per part...
Més informació