Les escoles de la Garrotxa

El governador va enviar un ofici als presidents de les juntes locals « declarando caducadas las licencias que venían disfrutando los maestros en virtud de las circunstancias y á tenor de lo dispuesto en el decreto de 11 de setiembre de 1873. El 8 de diciembre próximo es el día designado para estar todos al frente de sus magisterios, pasado el cual se entenderá que renuncian sus destinos los que no lo hubiesen efectuado». Els professor que ens consta que tenien llicència són: Josep Cervera (Sant Esteve d’en Bas), Antoni Callis (Sant Feliu Pallarols), Joan Pujol (Lladó), Pere Llorensí (Les Planes), Francesc Cristià (Anglès), Francesc Prat Martorell (Besalú), Josep Torrent (Parròquia de Besalú), Joan Clarà (Santa Coloma de Farners), Raimon Guinart (Corçà), Joaquim Vert (Santa Coloma de Farners), Miquel Costal (Viladasens), Josep Martí (Juià), Martí Callol, Joan Vila, Florència Buscarons, Adela Clapera (Lloret de Mar), Narcisa Estartús (Santa Pau), Francesca Daunis (Besalú), Dolors ...

Un cop acabada la guerra el governador Constancio Gambel (1874-1876) ordena girar una visita als pobles de la província per saber en quin estat és troba l’ensenyament públic. De la inspecció efectuada resulta que tots els municipis deuen diners als mestres. És, novament, Josep Cervera, mestre de Sant Esteve d’en Bas, qui ens explica el què va passar: « Al marchar, me debía el pueblo nueve meses de dotación; y cuando al dar la orden para que volvieran a ocupar sus respectivas plazas los maestros que como yo habían tenido que emigrar, volví á servir la de San Esteban de Bas, supliqué al Alcalde que me pagara los haberes devengados; me respondió que aquellos atrasos no eran del tiempo de su alcaldía, y finalmente que “el pueblo tenía personas en Gerona y en Madrid, y que el dinero lo hace todo”. En tanto las amenazas, aunque indirectamente, continuaban; y la falta de recursos por haber estado cerca de 4 años sin cobrar, cuyas causas unidas á la de haber dicho en Cadaquès un suje...

Després dels alçaments federalistes i les purgues per motius religiosos, la vida dels mestres continua amb el sempre present problema de cobrar el sou. De mica en mica s’imposa una altra realitat: l’aixecament carlí. Des del punt de vista dels carlins, els mestres són liberals, atès que han jurat la constitució i no volen saber si ho van fer por mantenir el lloc de treball o si ho van fer per convicció. La van jurar i prou! El mestre de Sant Esteve de Bas, Josep Cervera, escriu una sèrie de cartes on explica el seu problema amb els carlins: “ Siendo maestro público de Sant Esteve d’en Bas desde 1863, al levantarse los carlistas en 1872, fui perseguido y amenazado de muerte por los carlistas hijos de aquel pueblo y que habían recibido de mí la instrucción ...”. Es veu que els seus antics alumnes l’insultaven pel carrer a plena llum del dia! Les amenaces augmentaven constantment fins que no va poder aguantar més i va fugir del poble. No fou l’únic mestre que va haver de ...

Un altre processat pels fets de la fracassada revolta federalista fou Francesc Soperena, professor de l’Escola Normal de Girona. El 20 d’octubre de 1869 va ser suspès del seu càrrec per haver estat president del cometé republicà provincial i “ no merecer la confianza del gobierno ”. El professor, per defensar-se, escriu una carta a la Dirección General de Instrucción pública on argumenta que “ Antes de la revolución de setiembre quejábase el pueblo liberal español de que la intolerancia religiosa y el espíritu de partido hubiesen trascendido hasta las tranquilas regiones de la ciencia , honrando á los profesores de sus respectivas cátedras y arrebatándoseles su propiedad tan legítimamente adquirida como cualquiera otra que lleva ese sagrado nombre dejando en el mayor desconsuelo á las familias de aquellos, que habían consagrado toda su vida al estudio y á la enseñanza; y hoy, Excmo. Sr., cuando el Gobierno y las Cortes han declarado el derecho imprescriptible de enseñanza, la ind...

Els federals van considerar que el règim no complia amb les idees inicials de la revolució de 1868, per això, un any desprès, prengueren les armes. Aquests fets són coneguts a les terres de Girona com el “Foc de La Bisbal”. Però la revolta no va reeixir i alguns caps visibles foren presos, jutjats en consell de guerra i condemnats a mort. Cal esmentar que les penes que no es van complir. També es va portar davant d'un consell de guerra, les persones que van formar part de les juntes republicanes, entre els que hi havia treballadors de la instrucció pública. El brigadier Romualdo Crespo, que va aturar la revolta, fou nomenat governador militar i va fer tot el possible per entretenir els processos i aconseguir la llibertat per aquests treballadors. L’acusació contra Narcís i Artur Vinardell, pare i fill, secretari i escrivent de la junta provincial de primera ensenyança, fou presentada per l’alcalde de Girona. “ Narciso Vinardell se ha ausentado de esta capital sin mi competente...

Els casos de les monges de Besalú i d’Arbúcies continuen essent el model a seguir per molts ajuntaments per restituir les germanes a les escoles de nenes. Així, el 5 de setembre de 1869, el metge de Llers i president de la junta local d’instrucció primària, Pere Casagran, que actua en nom d’alguns veïns declaradament liberals, envia una sol·licitud al president de la junta provincial on li demana que denegi la petició que ha enviat l’ajuntament i del mossèn de la vila, que des de França, on està amagat, mou tots els fils necessaris, per restituir en el càrrec de mestre la monja que hi havia estat exercint fins a la revolta de 1868. Argumenten els signants de la petició que “ Esta junta local ya tienen manifestado que estar la enseñanza de las niñas a cargo de la monja serie la peor calamidad para este vecindario máxime cuando es un hecho probado que en lugar de inculcar a sus alumnas el amor y la caridad al prójimo, y de ilustrar su inteligencia para que sean buenas hijas, du...

Desprès de la destitució d’Isabel II, el nou govern aprova un decret on, a l’apartat cinquè, s’especifica que els religiosos i les religioses no poden exercir de mestres en una escola pública si no han superat unes oposicions. A partir del mes de desembre de 1868 i en compliment d’aquest decret, a les terres gironines, es comencen a cessar tots els capellans i monges que ocupaven les places de mestre públics. Tots, independentment de si havien fet oposicions com si havien aconseguit el lloc a dit. La destitució s’havia de fer efectiva a partir del moment que arribés el substitut o substituta. El decret també ordena als funcionaris públics haver de jurar la Constitució, que potser era massa laica pel gust dels representants de l’Església. Els capellans i monjos van acceptar la llei. Les religioses no van acatar les ordres amb resignació. Els ajuntaments de les viles d’Arbúcies i Besalú eleven cartes de protesta a les autoritats de Madrid que assenyalen el no compliment, per part...